En este treball, després de fer algunes consideracions de caràcter general, es presta especial atenció a alguns aspectes nous de la norma que permetran millorar l'ocupació tanta en quantitat com en qualitat. El propòsit d'este treball és en definitiva conéixer què novetats s'han introduït respecte d'aquestes matèries i en quina mesura podran contribuir a modernitzar les polítiques actives d'ocupació. En particular s'analitzen les previsions que arreplega la norma respecte de la millora i el mesurament de l'ocupabilitat, la nova configuració de la intermediació laboral, així com els servicis garantits per als demandants d'ocupació i per als demandants de mà d'obra. 

Paraules clau: Llei d'ocupació, ocupabilitat, intermediació laboral

In this paper, after making some general considerations, special attention is paid to some new aspects of the legislation that will improve employment in both quantity and quality. The purpose of this work is ultimately to know what new developments have been introduced regarding these matters and to what extent they can contribute to modernizing active employment policies. Thus, it is specifically analysed the provisions which are included in the regulation regarding the improvement and measurement of employability, the new configuration of labor intermediation, guaranteed services for job seekers and for labor claimants.

Key words: Employment Law, employability, labour intermediation

En el BOE del passat 1 de març es publicava la Llei 3 / 2023 , de 28 de febrer, d'Ocupació (LI, d'ara endavant). Es tracta d'una norma que compta amb 70 articles, 11 disposicions addicionals, 5 transitòries, 1 derogatòria i 16 disposicions finals, que s'organitzen entorn de/entorn de sis títols, dedicats a la política d'ocupació (títol I), a l'Agència Espanyola d'Ocupació i Servicis d'Ocupació (títol II), a les Polítiques actives d'ocupació (Títol III), als Servicis garantits, compromisos i cartera de servicis (Títol IV), al finançament (Títol V) i a l'avaluació de la política d'ocupació (Títol VI). Es tracta d'una norma l'aprovació de la qual, tal com es posava de manifest en l'Informe del Consell Econòmic i Social (CES, d'ara endavant) sobre el seu avantprojecte, constituïa una necessitat urgent i inajornable del nostre mercat de treball juntament amb la de formació professional. En concret “un pilar normatiu central que hauria de servir per a fer possible la transformació que requerix la nostra política d'ocupació”.  

Són nombroses i de diversa índole les deficiències que es pretenen superar amb l'aprovació d'esta norma el que provoca unes elevades expectatives que tal vegada no es corresponen amb l'abast real que finalment se li pot atribuir, la qual cosa sustenta, precisament, la majoria dels comentaris crítics que s'han abocat sobre ella i que no qüestionen si era pertinent la seua aprovació sinó  si esta és la Llei que es necessita per a generar una verdadera transformació. En efecte, existix consens sobre la conveniència de la seua aprovació, però este es diluïx, en canvi, quan cal pronunciar-se sobre els encerts i bondats del seu contingut. Siga com siga, no cal perdre de vista que per a fer un balanç sobre l'efectivitat de qualsevol norma i sobretot d'una d'estes característiques es necessita un poc més que uns pocs mesos de vigència en els quals a més no s'explica encara amb el corresponent desenvolupament reglamentari que s'antoixa imprescindible, precisament respecte d'alguns aspectes que han suposat una modificació de calat, com puga ser, la transformació del Servici Públic d'Ocupació Estatal en una agència, l'Agència Espanyola d'Ocupació. 

A més, la LI fa referència a un elevat nombre de desafiaments que s'incorporen com a objectius a aconseguir, objectius ambiciosos i excessivament generals, que tal com ja ha ocorregut en altres ocasions no es van a aconseguir únicament amb la seua aprovació. Així, s'esmenta entre altres necessitats la de corregir les debilitats estructurals del mercat de treball o la de reduir la desocupació estructural i la parada juvenil. També s'al·ludix, ni més ni menys, a la necessitat de millorar el capital humà, modernitzar la negociació col·lectiva i augmentar l'eficàcia i l'eficiència de les polítiques públiques d'ocupació donant un impuls a les polítiques actives d'ocupació, que s'orientaran a la capacitació de les persones treballadores en les àrees que demanden les transformacions que requerix la nostra economia. Prou una lectura superficial de la norma per a concloure que aquests objectius són massa ambiciosos, conclusió que es confirma amb una anàlisi més detinguda i profund que ens permet afirmar que per a aconseguir aquests objectius seria necessari aprovar una norma amb uns “superpoderes” que no té, donades les experiències anteriors, per exemple i sense anar més lluny les dutes a terme tant en 2010 com 2012 en . Ni una sola norma, ni una sola política, en este cas la d'ocupació, van a resoldre en solitari problemes estructurals que el nostre mercat de treball vé arrossegant des de fa molt temps.

Precisament, per eixa raó és important no perdre de vista el context en el qual s'aprova la norma. L'aprovació de la LI s'emmarca en el conjunt de compromisos adquirits en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, el  Component de la qual 23 baix el títol de  “Noves polítiques públiques per a un mercat de treball dinàmic, resiliente i inclusiu”, enquadrat en l'àrea política VIII  relativa a la nova economia de les cures i polítiques d'ocupació, té com a repte i objectiu prioritari impulsar, en el marc del diàleg social, la reforma del mercat laboral espanyol per a adequar-ho a la realitat i a les necessitats actuals. Dit component està integrat per dèsset mesures el desenvolupament coordinat de les quals coadjuvaria a aconseguir els objectius proclamats, però sense oblidar que no solament de polítiques d'ocupació i mesures laborals viu el mercat de treball. 

Estem davant una norma que s'aprova amb la finalitat de superar més d'un desafiament. De fet, a la llum del document “Espanya 2050 . Fonaments i propostes per a una Estratègia Nacional de Llarg Termini” s'inclou com a prioritari l'objectiu de solucionar les deficiències del nostre mercat de treball i adaptar-ho a les noves realitats socials, econòmiques i tecnològiques, però, com és natural, superar este repte amb èxit passa per ser capaços d'aconseguir altres objectius més concrets, tals com la reducció de la taxa de desocupació de dones i hòmens a menys de la mitat i de les bretxes de gènere. Així mateix, es perseguix augmentar la inserció laboral en quinze punts en els pròxims trenta anys, la qual cosa no es podrà logar sense modernitzar el seu teixit productiu (en 2010 l'objectiu era més ambiciós, doncs es feia referència a la necessitat de canviar el model productiu) i es reitera una objectiu conegut per totes les lleis d'ocupació anteriors, com és la necessitat d'actualitzar i reforçar les polítiques actives d'ocupació al que s'afigen uns altres com el d'adequar el marc normatiu a les noves realitats econòmiques i laborals, actualitzar els mecanismes de negociació col·lectiva, incorporar la perspectiva de gènere de manera efectiva i millorar les condicions de treball.

Abans d'endinsar-nos en algunes qüestions concretes mereix la pena realitzar, o almenys intentar-ho, una presentació de les novetats de la norma en titulars. Destaca la transformació del Servici Públic d'Ocupació Estatal en una Agència de Servicis, la transcendència dels quals radica en la possibilitat d'aconseguir un finançament plurianual i la incorporació d'un sistema de treball per objectius. S'intensifica la col·laboració entre administracions, així com la col·laboració públic-privada en la gestió de les polítiques d'ocupació. I es perseguix la millora de la governança, l'impuls de la dimensió local de la política d'ocupació i la introducció de mecanismes d'avaluació adequats. Així mateix, i com es veurà a continuació, es pretén la modernització dels servicis públics d'ocupació i per a açò s'introduïxen alguns canvis amb els quals es pretén aconseguir l'objectiu final al que aspira tota bona política d'ocupació, reduir la desocupació, però sense perdre de vista els objectius als quals es fa referència en el seu art. 4 LI la lectura del qual posa de manifest l'interés per la qualitat en l'ocupació i no solament per la quantitat.
 

La LI inclou per primera vegada en el nostre ordenament jurídic laboral una definició normativa d'ocupabilitat. Per descomptat, no es tracta d'una noció desconeguda per a les anteriors lleis d'ocupació, de fet, es feia referència a ella en diferents ocasions mentre que la seua millora és un dels objectius a aconseguir per qualsevol política d'ocupació que es pree. Així, en el Reial decret Legislatiu 3 / 2015 , de 23 de octubre, pel qual es va aprovar el text refós de la Llei d'Ocupació (LI-TR 2015 ) i al que la LI substituïx, es feia referència, per exemple, a l'adopció de mesures urgents per a millorar l'ocupabilitat o a la necessitat d'adoptar mesures formatives per a aconseguir-ho. També es posava l'accent en la figura de l'itinerari individual i personalitzat d'ocupació i la seua importància amb vista a la millora de l'ocupabilitat. Així mateix, entre els principis generals que havien d'estar presents a l'hora de dissenyar i executar les polítiques actives d'ocupació s'esmentava el tractament individualitzat i especialitzat a les persones en situació de desocupació en honor de millorar la seua ocupabilitat. En la mateixa línia es configurava el sistema de formació professional per a l'ocupació en l'àmbit laboral com un conjunt d'instruments orientats a la millora de l'ocupabilitat, que també es vinculava amb el compromís d'activitat. 

Totes estes entrades del terme ocupabilitat en la norma anterior ens permeten afirmar, que, encara que en aquell moment no es comptava amb una definició normativa d'ocupabilitat, és clar que ens trobem davant una qualitat susceptible de ser mesurada i millorada i en eixe sentit s'ha vingut fent referència a ella. La LI també destaca el caràcter qualitatiu i mesurable de l'ocupabilitat, a més, i està és la novetat, s'oferix una definició del que s'entén per ocupabilitat en el marc de la política d'ocupació. En particular, la LI dedica un capítol complet del títol III, relatiu a les polítiques actives d'ocupació, a l'ocupabilitat. Terme que, enfront de les sis ocasions en les quals apareixia esmentat en la norma anterior, s'empra en la norma vigent fins a en noranta ocasions, la qual cosa permet inferir la importància que se li vol atribuir a esta noció en el nou panorama normatiu. 

L'art. 3 LI definix l'ocupabilitat com el “conjunt de competències i qualificacions transferibles que reforcen la capacitat de les persones per a aprofitar les oportunitats d'educació i formació que se'ls presenten amb la intenció de trobar i conservar un treball decent, progressar professionalment i adaptar-se a l'evolució de la tecnologia i de les condicions del mercat de treball”, definició que es reitera en l'art. 34 . Especialment interessant resulta la connexió que la LI establix entre l'ocupabilitat i l'art. 35 de la Constitució. Casualment, o no, en l'art. 35 LI es reconeix que el manteniment i la millora de l'ocupabilitatés tant un dret com un deure les persones demandants dels servicis d'ocupació i es considera a més que eixe deure/dret és una manifestació de l'art. 35 CE alhora que es realitza una encomana al sistema nacional d'ocupació al que se li atribuïx l'obligació de vetlar per  el manteniment i la millora de l'ocupabilitat de totes les persones demandants dels servicis d'ocupació.

Així mateix, es fa referència al denominat catàleg d'instruments d'ocupabilitat, que serà desenvolupat pel Sistema Públic Integrat d'Informació dels Servicis d'Ocupació en coordinació amb els sistemes nacionals d'ocupació dels Estats membres de l'Espai Econòmic Europeu i encara que encara no està conformat el contingut d'aquest catàleg, a l'espera del corresponent desenvolupament reglamentari, la norma sí identifica qui ha de mantindre-ho i actualitzar-ho.  El Sistema Nacional d'Ocupació ha de mantindre i actualitzar “un catàleg d'instruments eficaços d'ocupabilitat la utilitat de la qual per a l'ocupació o per a la millora professional de les persones demandants d'ocupació haja sigut prèviament contrastada a través de dades objectives quantitatives i qualitatius, en funció de les avaluacions desenvolupades en tots els programes i activitats que es duguen a terme”. 

Finalment, en relació amb l'ocupabilitat mereix la pena destacar en este moment l'existència en la llei d'un precepte, l'art. 36 , dedicat al mesurament de la seua millora. Tres són els indicadors a través dels quals es podrà conéixer el nivell de millora de l'ocupabilitat. En primer lloc, la taxa d'ocupabilitat la definició de la qual també està pendent de desenvolupament reglamentari, però respecte de la qual sabem que per al seu mesurament es tindran en compte els paràmetres directament relacionats amb la incorporació de les persones al mercat de treball, així com la promoció del seu nivell laboral i formatiu, i en particular l'adquisició de les competències i habilitats/habilitats més demandades pel mercat de treball i que siguen adequades al seu perfil professional. En segon lloc, la taxa d'intermediació, que permetrà mesurar l'impacte de les atencions a les persones en les seues transicions a l'ocupació i l'efectivitat en l'atenció a les empreses que sol·liciten cobrir els seus llocs vacants i, en fi, la taxa de cobertura que ha de mesurar el nivell de protecció enfront de la desocupació del conjunt de persones que es troben en eixa situació, sent preceptiu indicar què proporció d'estes persones  estan protegides enfront de la desocupació i resultant imperativa a més la desagregació i l'anàlisi de les dades que permeten identificar als col·lectius desprotegits.

El Títol III de la LI, dedicat a les Polítiques actives d'ocupació, també s'ocupa de la intermediació laboral, concepte que ja resulta conegut, doncs s'havia incorporat en les normes que anteriorment regulaven esta matèria, però que experimenta en esta Llei una lleugera ampliació. La intermediació laboral quant als subjectes susceptibles de dur-la a terme ha experimentat una clara tendència liberalitzadora, que ha transitat des d'un model basat en el monopoli públic de la intermediació en l'ocupació a la possibilitat d'intervenció d'agències de col·locació, sempre que no tingueren ànim de lucre, la qual cosa es va aconseguir amb la reforma laboral que va dur a terme la llei 11 / 1994 , per a passar posteriorment amb la Llei 35 / 2010 a un model en el qual es permetia que les agències de col·locació tingueren ànim de lucre i es dedicaren tant a la col·locació com a la recol·locació, que era considerada intermediació laboral sempre que estiguera dirigida als treballadors que resultaren excedents en processos de reestructuració empresarial i haguera sigut establida o acordada amb els treballadors o els seus representants en els corresponents plans socials o programes de recol·locació. Continuant per eixa senda de liberalització de la intermediació laboral la Llei 3 / 2012 també va ampliar les facultats de les Empreses de treball Temporal, que a partir d'eixe moment podien operar com a agències de col·locació i dedicar-se en conseqüència a l'activitat d'intermediació laboral. Este panorama no s'ha alterat en les seues regles bàsiques, però sí s'han produït alguns canvis que mereix la pena ressaltar.

La intermediació laboral és considerada en l'art. 31 LI, amb el qual s'obri el capítol I del títol III de la Llei dedicat a les polítiques actives d'ocupació, un dels elements que les integren. Mereix la pena recordar que en la Llei 56 / 2003 i en el text refós posterior la intermediació laboral era considerada un instrument de la política d'ocupació, igual que l'eren les polítiques actives d'ocupació, però no es considerava un tipus de política activa d'ocupació, la qual cosa, d'altra banda, resultava estrany i ara es corregix proporcionant a la norma una sistemàtica més adequada. Ara bé, en tot cas ni abans ni ara, comptem amb una identificació normativa de les polítiques actives d'ocupació, sí ho féiem i ho fem amb una definició d'intermediació laboral (arts. 3 i 40 LI). 

La intermediació laboral seguix sent considerat un servici de caràcter públic, amb independència de l'agent que la duga a terme i inclou la col·locació, la recol·locació i la selecció de personal (arts. 40 , 44 i 45 LI). La LI dedica un precepte a l'activitat de recol·locació de les persones treballadores d'una banda (art. 44 LI) i un altre a l'activitat de selecció de personal (art. 43 LI). Finalment, en línia amb el que ja hem vist en relació amb l'ocupabilitat i l'exigència del seu mesurament, l'art. 46 LI inclou una referència als indicadors d'eficiència de l'activitat de les agències de col·locació que seran objecte de desenvolupament reglamentari. cal esperar que els indicadors de l'eficiència dels servicis públics d'ocupació també seran objecte de desenvolupament.

La intermediació laboral es definix en estos moments com “el conjunt d'accions destinades a proporcionar a les persones treballadores una ocupació adequada a les seues característiques i facilitar a les entitats ocupadores les persones treballadores més apropiades als seus requeriments i necessitats des d'un enfocament integral”. Fins a ací es tracta d'una redacció que recorda prou a l'art. 31 (LI-TR 2015 ) que definia la intermediació laboral com “el conjunt d'accions que tenen per objecte posar en contacte les ofertes de treball amb els treballadors que busquen una ocupació, per a la seua col·locació… té com a finalitat proporcionar als treballadors una ocupació adequada a les seues característiques i facilitar als ocupadors els treballadors més apropiats als seus requeriments i necessitats”. La novetat residix que tant l'art. 3 c LI com l'art. 40 LI, que ho desenvolupa, indiquen expressament que la intermediació laboral inclou activitats de prospecció i captació d'ofertes d'ocupació, posada en contacte i col·locació, recol·locació i selecció de persones treballadores.

També constituïx una novetat que s'atribuïsca cert contingut a les actuacions que pot comprendre la intermediació laboral. En concret es fa referència a la prospecció i captació d'ofertes de treball; a la posada en contacte d'ofertes de treball amb persones que busquen una ocupació, per a la seua col·locació o recol·locació; a la selecció per a un lloc de treball de persones que poden ser idònies per al mateix, evitant qualsevol biaix o estereotip de gènere, edat o discapacitat i a la  posada a disposició a la persona sol·licitant d'ocupació, especialment si es troba entre els col·lectius d'atenció prioritària de l'article 50 LI, del conjunt de suports  necessaris perquè les seues circumstàncies personals, socials o familiars, entre unes altres, no es traduïsquen en barreres al llarg del procés d'intermediació laboral (art. 40 . 2 .d) LI).

Certament una adequada labor d'intermediació laboral passa per un adequat coneixement del mercat de treball i les seues necessitats, per aquest motiu comptar amb la informació pertinent, dur a terme actuacions adequades de prospecció, formació, orientació, recol·locació i selecció constituïxen ingredients d'una mateixa recepta per a incrementar l'ocupabilitat, així com la possibilitat de millorar les expectatives d'ocupació. En esta línia ja el RD 818 / 2021 , de 28 de setembre, pel qual es regulen els programes comuns d'activació per al Sistema Nacional d'Ocupació, quan desenvolupa en el seu art. 17 el Programa d'orientació professional per a l'ocupació i autoocupació fa referència a les accions d'informació, orientació i acompanyament entre les quals inclou la prospecció i la tutorización;  i també i amb  més intensitat si cap l'art. 21 d'aquesta norma fa referència al Programa de col·laboració per a les activitats de prospecció empresarial i intermediació laboral que inclou la prospecció com una de les accions a desenvolupar.  Per tant, la menció expressa en la LI a la prospecció, que molts destaquen com a gran novetat, no és més que el reflex d'un tipus d'acció que ja s'arreplegava en les normes reglamentàries i que d'altra banda era pràctica habitual entre alguns agents de la intermediació.

L'activitat destinada a la recol·locació és considerada un supòsit de col·locació especialitzada juntament amb l'activitat de selecció de personal (arts. 44 i 45 LI, respectivament). La primera ja s'incloïa en el concepte d'intermediació laboral des de 2010 . No obstant açò, la LI afig dos indicacions que, encara que aparentment tenen un caràcter menor, poden arribar a tindre cert calat i és que a partir de l'entrada en vigor de la LI l'activitat de recol·locació podrà desenvolupar-se a iniciativa dels servicis públics d'ocupació quan concórreguen circumstàncies que ho facen oportú i no solament quan “la recol·locació haguera sigut establida o acordada amb els treballadors o els seus representants en els corresponents plans socials o programes de recol·locació”, únic supòsit que contemplava la normativa anterior (art. 31 . 2 LI-TR 2015 ). També pot ser sol·licitada a instàncies de les persones afectades per transicions industrials o per transformacions en els sectors productius (art. 40 . 3 LI). A més, en el desenvolupament del pla de recol·locació externa ha de procurar-se, en particular, la tornada al mercat de treball de les persones treballadores, hòmens i dones, els contractes de les quals s'hagen extingit per acomiadament col·lectiu després dels cinquanta-dos anys, evitant tota discriminació per raó d'edat. La selecció de personal, en canvi, constituïx una novetat per als servicis públics d'ocupació, que a partir d'ara podran desenvolupar-la directament i podran estendre-la, a falta de perfils adequats entre les persones inscrites com a demandant d'ocupació, “entre persones treballadores no inscrites com a persones demandants dels servicis públics d'ocupació” (art. 40 . 4 LI). En tot case la selecció de personal ha de realitzar-se d'acord amb els principis d'igualtat i no discriminació en l'accés a l'ocupació per motiu d'edat, sexe, discapacitat, salut, orientació sexual, identitat de gènere, expressió de gènere, característiques sexuals, nacionalitat, origen racial o ètnic, religió o creences, opinió política, afiliació sindical, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social, així com per raó de llengua dins de l'Estat espanyol.

Quant als subjectes que tenen la consideració d'agents de la intermediació a l'efecte del Sistema Nacional d'Ocupació, s'ha produït certa ampliació, doncs al costat dels servicis públics d'ocupació, les agències de col·locació i aquells altres servicis que reglamentàriament es determinen para o amb les persones treballadores en l'exterior s'habilita a les entitats col·laboradores o promotores de programes de polítiques actives d'ocupació aprovats pels servicis públics d'ocupació per a realitzar de manera complementària actuacions d'intermediació dirigides a la inserció laboral de les persones que participen en ells sense que resulte necessari que es constituïsquen com a agències de col·locació (art. 41 LI). Si bé és cert que simultàniament ha desaparegut la referència expressa a les empreses de treball temporal, que, d'acord amb l'art. 33 LI-TR 2015 , podien operar com a agència de col·locació. Aquesta supressió ens fa preguntar-nos si eixa possibilitat ha desaparegut. I sobre este tema cal tindre present que d'una banda, l'art. 1 de la Llei 14 / 1994 , de 1 de juny, per la qual es regulen les empreses de treball temporal seguix fent referència a eixa possibilitat (encara que és cert que a l'hora de fer referència als requisits que cal complir seguix al·ludint a  Llei 56 / 2003 , en estos moments derogada) i per una altra, una interpretació finalista de la pròpia LI i d'acord amb la filosofia que pareix inspirar-la segons la qual es perseguix clarament la col·laboració públic-privada imposa una resposta negativa.

Respecte de les agències de col·locació la LI esmenta en el seu art. 43 fins a sis obligacions a les quals s'afegiran les que s'incloguen en el corresponent desenvolupament reglamentari. En concret la previsió legal imposa a les agències de col·locació l'obligació de subministrar als servicis públics d'ocupació la informació que es determine per via reglamentària, amb la periodicitat i la forma que allí s'establisca sobre les persones treballadores ateses i les activitats que desenvolupen, així com sobre les ofertes d'ocupació i els perfils professionals que corresponguen amb eixes ofertes; respectar la intimitat i dignitat de les persones treballadores i complir la normativa aplicable en matèria de protecció de dades i garantir a les persones treballadores la gratuïtat per la prestació de servicis; disposar de sistemes electrònics compatibles i complementaris amb els de els servicis públics d'ocupació; complir la normativa vigent en matèria laboral i de Seguretat Social, així com amb  les normes sobre accessibilitat universal de les persones amb discapacitat i, en particular, vetlar per la correcta relació entre les característiques dels llocs de treball oferits i el perfil acadèmic i professional requerit, a fi de no excloure de l'accés a l'ocupació a les persones amb discapacitat i, finalment, garantir, en el seu àmbit d'actuació, el principi d'igualtat en l'accés a l'ocupació, no podent establir discriminació alguna, directa o indirecta, basada en motius d'edat, sexe, discapacitat, salut, orientació sexual, identitat de gènere, expressió de gènere, característiques sexuals, nacionalitat, origen racial o ètnic, religió o creences, opinió política, afiliació sindical, així com per raó de llengua, dins de l'Estat espanyol, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social, sempre que les persones treballadores es trobaren en condicions d'aptitud per a exercir el treball o ocupació que es tracte. Així mateix, i ací ens trobem davant una important novetat, les agències de col·locació que actuen amb ànim de lucre hauran de, al marge de l'activitat concertada públicament, desenvolupar almenys un seixanta per cent de la seua activitat amb fons propis, mentre que l'art. 17 .f) del RD 1792 / 2010 , de 30 de desembre, regulador de les agències de col·locació fixava aquest percentatge en un quaranta per cent en cas de tractar-se d'entitats sense ànim de lucre,  mantenint el mateix percentatge del deu en el cas de les agències de col·locació que operen sense ànim de lucre.

Tenint en compte les diferents manifestacions de la intermediació laboral a les quals una agència de col·locació es pot dedicar hi ha qui ja diferencia fins a quatre modalitats d'agència de col·locació. En tot cas per a dur a terme qualsevol d'estes actuacions, tal com establia la normativa anterior, les agències de col·locació poden actuar en coordinació amb els servicis públics d'ocupació o com a entitats col·laboradores d'ells. 
 

Tal vegada un dels preceptes més criticats d'esta Llei és l'art. 50 que encapçala el seu capítol V, relatiu als col·lectius d'atenció prioritària per a la política d'ocupació. La referència a col·lectius que s'identifiquen per presentar major dificultat per a accedir i mantindre's en l'ocupació no és una novetat, ja en la llei Bàsica d'Ocupació des 1980 consideraven com a tals als jóvens demandants de primera ocupació, als treballadors perceptors de les prestacions de desocupació, a les dones amb responsabilitats familiars, als treballadors majors de quaranta-cinc anys i a les persones amb discapacitat. Col·lectius que es van incrementar en 2003 i en 2015 , però no aconseguint en cap cas el nombre de deu. En estos moments, en canvi, el llistat de l'art. 50 supera els quinze, si bé la referència expressa en els quatre articles següents a la perspectiva de gènere en les polítiques d'ocupació, a les polítiques d'ocupació per a majors de quaranta-cinc anys, a les persones jóvens i a les persones amb discapacitat en els arts. 51 , 52 , 53 i 54 LI respectivament permet intuir que alguns d'eixos col·lectius que s'esmenten en l'art. 50 són “més prioritaris” o tal vegada l'actuació que es duga a terme respecte d'ells ha de ser més intensa, la qual cosa es pot traduir en tota una bateria de mesures dirigides a aconseguir els mateixos objectius, com ocorre en estos moments en el cas concret de les persones amb discapacitat que constituïxen el col·lectiu respecte del com s'han dissenyat més i més variades mesures dirigides a aconseguir la seua inserció laboral principalment en el mercat ordinari, encara que no solament. 

Com es ja s'ha apuntat este precepte ha sigut objecte de crítica principalment pel fet de prioritzar un nombre de col·lectius massa elevat, que permet concloure que, verdaderament, ningú ho està. No s'aconseguix a entendre el motiu pel qual s'ha considerat necessari realitzar una enumeració tan exhaustiva de col·lectius susceptibles de ser prioritzats a l'efecte de política d'ocupació, tal pareix que en l'art. 50 LI es ha volgut visibilitzar a persones amb necessitats molt específiques que dificulten en major o menor mesura la seua inserció en el mercat, d'ací la varietat i la diversitat de col·lectius, que es contraposa a la identificació d'un nombre més reduït de col·lectius als quals es fa referència en els  articles posteriors. Açò és, les dones, els treballadors hòmens respecte d'àmbits en els quals hi ha una major presència femenina, les persones majors de quaranta-cinc anys quan hagen perdut la seua ocupació o estiguen en risc de perdre-ho i tinguen a més al seu càrrec menors de setze anys o majors dependents, les persones jóvens, col·lectiu que a estos efectes s'identifica amb els menors de trenta anys, els beneficiaris del Sistema de Garantia Juvenil i de manera especial, la qual cosa es traduirà en una actuació més intensa dirigida a millorar la seua ocupabilitat, les persones que superen els 18 anys i manquen d'alguna de les titulacions previstes en l'art. 11 . 3 ET i les persones jóvens de setze i dèsset anys sense estudis obligatoris o postobligatoris, respecte dels quals l'actuació prioritària consistirà a proporcionar una atenció especial a la tornada al sistema educatiu i a la millora de les qualificacions inicials i finalment, les persones amb discapacitat demandants d'ocupació.

En tot cas,haguera sigut desitjable que a més de posar l'atenció en els col·lectius que es van a prioritzar s'haguera concretat què implica aquesta priorització,que segurament serà en reserves, en preferències o en incentius a la contractació si se seguixen emprant les mateixes fórmules que fins ara coneixem. D'altra banda, són especialment interessants dos aclariments que es realitzen al final de l'art. 50 LI que tal vegada ens oferixen una pista de les raons per les quals la llista de col·lectius prioritaris és tan exhaustiva i que no és una altra que el fet d'arreplegar en la norma una fotografia dels perfils que en estos moments s'inclouen en diferents normes i a diferents efectes com a persones vulnerables. Es tracta en primer lloc de la telefonada a enfortir la coordinació amb els servicis socials, posant-se en marxa els mecanismes i instruments jurídics per a açò i en segon lloc de la possibilitat que s'oferix als servicis públics de les comunitats autònomes d'identificar els seus propis col·lectius prioritaris amb la finalitat de prestar-los una atenció diferenciada a la vista de les peculiaritats dels diferents territoris, però açò sí, sent finançats d'igual manera que els que s'identifiquen en la LI. Així mateix, reglamentàriament es podrà adaptar la relació de col·lectius vulnerables d'atenció prioritària que inclou l'art. 50 . 1 LI a la realitat soci-laboral de cada territori i de cada moment i es concretarà, quan calga, la forma d'identificar la pertinença a dites col·lectives.
 

El títol IV de la LI, que fa referència als servicis garantits, compromisos i cartera de servicis tal vegada constituïsca un dels més nous almenys respecte al que incumbix a les persones demandants de servicis d'ocupació i a les empreses, doncs la seua configuració permet concloure que estem davant verdaders drets susceptibles de ser exigits pels usuaris dels servicis públics d'ocupació. Per primera vegada en una llei d'ocupació trobem un llistat de servicis, que amb una sistemàtica semblant a la qual podem trobar en les lleis autonòmiques de servicis socials, s'indica amb claredat que servicis es poden exigir. Els arts. 56 i 57 LI inclouen un catàleg de servicis que han de ser garantits en tot el territori nacional d'un costat a les persones demandants de servicis d'ocupació i d'un altre a les persones, empreses i altres entitats ocupadores demandants de servicis d'ocupació. Respecte dels demandants d'ocupació es pretén que a través d'aquests servicis s'accedisca a una ocupació decent i de qualitat i  es millore la seua ocupabilitat i respecte a les persones, empreses i altres entitats ocupadores demandants de servicis d'ocupació se'ls proporcione accés a una informació de qualitat sobre les modalitats de contractació i les ajudes a la contractació, així com processos eficaços de difusió de les seues necessitats de persones treballadores i processos de captació de persones candidates. Referent a açò es pot endevinar que l'esforç que van a haver de realitzar els servicis públics d'ocupació per a convertir-se en referent de les empreses a l'hora de difondre les seues ofertes d'ocupació va a ser molt intens principalment perquè en estos moments no ho és per a moltes d'elles que empren altres vies per a trobar els perfils professionals que necessiten.

Pel que es referix als demandants d'ocupació, l'art. 56 LI garantix en tot el territori nacional l'elaboració d'un perfil individualitzat d'usuari, la tutorización individual i assessorament continuat i atenció personalitzada, l'elaboració d'un itinerari o pla personalitzat adequat al seu perfil, per a açò es fixa un termini d'un mes a explicar des del moment en el qual este s'elabora, formació en el treball, assessorament per a l'autoocupació i l'emprenedoria, intermediació laboral eficient, canal presencial o digital alternatiu de recepció dels servicis i recepció d'orientació i atenció presencial o no presencial. El desenvolupament de totes estes actuacions conformarà la Cartera Comuna de Servicis del Sistema Nacional d'Ocupació, a la qual fa referència l'art. 61 LI, que no admet diferències de tracte, doncs en tal sentit l'art. 56 . 1 .h) LI prohibix qualsevol discriminació directa o indirecta que puguen patir les persones demandants d'ocupació per part dels servicis públics i privats d'ocupació a causa del seu veïnatge civil, la seua residència o la seua nacionalitat en qualsevol Estat de la Unió Europea o de l'Espai Econòmic Europeu. Queda prohibit l'establiment de requisits de vinculació amb un determinat servici d'ocupació en detriment dels altres, si bé podran establir-se condicions prèvies d'empadronament, residència o veïnatge civil en l'àmbit dels programes de suport a l'ocupació local, així com preferències d'accés a les accions de fixació de població en certs entorns o de recol·locació de persones que hagen perdut les seues ocupacions.

Quant a les persones, empreses i altres entitats ocupadores es garantix la gestió de les ofertes d'ocupació que es presenten davant els servicis públics d'ocupació, la proporció d'informació i l'assessorament sobre la contractació, la identificació de les necessitats de les empreses, tant pel que fa a llocs vacants com a perfils professionals requerits. També s'ha de proporcionar informació i suport sobre els processos de comunicació de les contractacions i els tràmits legals complementaris, així com sobre els processos de recol·locació en els casos que la normativa ho establisca i sobre la difusió d'ofertes en l'àmbit de la Unió Europea a través de la Xarxa EURES.

Este catàleg de servicis que la norma preveu i dirigix als subjectes implicats en la intermediació laboral es complementa amb l'exigència d'un conjunt de compromisos. Entre uns altres, i de manera molt resumida, les persones demandants dels servicis d'ocupació han de comprometre's a col·laborar activament amb els servicis públics d'ocupació en l'elaboració del perfil individualitzat. També han de comprometre's a desenvolupar, excepte causa justificada, aquelles activitats per a la millora de l'ocupabilitat proposades en l'itinerari o pla personalitzat, així com a complir, excepte causa justificada, amb les accions de formació i la càrrega lectiva mínima assenyalades en l'acord d'activitat, sotmetent-se, si escau, a les corresponents avaluacions de competències i habilitats/habilitats aconseguides o millorades. Es pretén en definitiva que qui demanda ocupació mantinga un comportament actiu amb vista a millorar la seua ocupabilitat pel que també ha de comprometre's a no rebutjar les ofertes d'ocupació, que resulten adequades (art. 58 LI).

Finalment, les persones, empreses i altres entitats ocupadores usuàries dels servicis d'ocupació també han de col·laborar activament amb els servicis públics d'ocupació en la planificació de les activitats formatives, comprometent-se a comunicar els llocs vacants amb els quals expliquen, en els termes que reglamentàriament s'establisquen i col·laborant  amb la millora de l'ocupabilitat de les persones treballadores, previsió excessivament vaga que haguera requerit un més de concreció (art. 59 LI).
 

La LI introduïx novetats en l'ordenament jurídic laboral, no tantes com podria esperar-se d'una norma que conté setanta articles i s'anuncia com una de les ferramentes per a superar amb èxit el desafiament que suposa “resoldre les deficiències del nostre mercat de treball i adaptar-ho a les noves realitats socials, econòmiques i tecnològiques”, tal com s'indica en la seua pròpia exposició de motius. En tot cas, en esta breu presentació de la norma únicament s'ha fet referència a alguns aspectes vinculats amb un dels pilars en els quals se sustenta la nova regulació i que no és un altre que la intermediació laboral, però no cal perdre de vista que hi ha molts altres en els quals no ens hem detingut en esta atapeïda presentació. Quant a les qüestions tractades cal destacar que la nova Llei suposa una transformació en la forma de mirar als subjectes que intervenen en la intermediació laboral, així com a la pròpia labor d'intermediació. Es perseguixen millors resultats i per a açò s'impulsa la col·laboració i la coordinació entre administracions, així com la col·laboració públic-privada. Es pretén que tots els recursos amb els quals es puga explicar estiguen al servici d'un mateix objectiu: la millora de l'ocupabilitat; i per a aconseguir-ho es perseguix l'activació “” de qui demanda ocupació, però no solament, doncs els servicis públics d'ocupació han de modernitzar-se i adaptar-se de manera ràpida i àgil als canvis que experimenta el mercat de treball i per a açò són els primers que han d'activar-se “”. En termes col·loquials: “han de deixar de ser vistos com les oficines de la parada” i convertir-se en els llocs de referència als quals acudir tant per qui demanda ocupació com per qui requerix mà d'obra. Estem davant un gran repte, és el moment d'assumir-ho i no perdre l'oportunitat perquè es compta amb el finançament per a fer-ho, es compta amb l'experiència (la bona i la roïna) i amb un  marc normatiu que, millorable o no, empara els passos a seguir.  

CAP PEREIRO, J., “La Llei 3 / 2023 , d'Ocupació: Marque general de bon govern”,Revestisca Justícia & Treballe, nº extraordinari, setembre, 2023 .
CARDONA RUBERT, B., “Les dones en la nova Llei d'Ocupació. Llei 3 / 2023 , de 28 de febrer”,Revista del Ministeri de Treball i Economia Sòcial, nº 155 , 2023 .
CASTRO SURÍS, I., “La nova Llei d'Ocupació a la llum de la STC 67 / 2022 : no discriminació per identitat de gènere”,Revestisca Justícia & Treballe,nº extraordinari, setembre, 2023 .
FERNÁNDEZ PRIETO, M., “Ocupabilitat i intermediació laboral: novetats i abast de la Llei 3 / 2023 ”, Revestisca Justícia & Treballe,nº extraordinari, setembre, 2023 .
MELLADO, C.A., La nova Llei d'Ocupació: una llei necessària i eficaç?, Brief AEDTSS, nº 21 , 2023 .
MONEREO, J.L., RODRÍGUEZ S. i RODRÍGUEZ G., “La reforma del dret de l'ocupació: notes sobre la llei 3 / 2023 , de 28 de febrer, d'ocupació”,Revista crítica de Relacions de Treball.Laborum, nº 7 , 2023 .
NAVARRO NIETO, F., “La Llei 3 / 2023 , d'Ocupació: una visió panoràmica”, en AA.VV., Drets Laborals individuals i col·lectius en l'ocupació pública, llibre en homenatge a Pedro Gómez Caballero, F. DURÁN i C. SÁENZ (coords.), Consell Andalús de Relacions Laborals, 2023 .
PÉREZ DEL PRADO, D., “La Llei 3 / 2023 d'ocupació. Principals novetats”, Labos, Vol. 4 , nombre extraordinari, 2023 .
ROJO TORRECCILLA, I., “Una política d'ocupació adequada per als canvis en les relacions laborals del segle XXI: Estudi de la Llei 3 / 2023 de 28 de febrer, d'Ocupació”, Revista d'Estudis Jurídic-Laborals i de Seguretat Sòcial, nº 6 , 2023 .